Si usted es cliente de Amena, ahora, con una simple llamada al 222 podrá conocer el estado de ánimo de su interlocutor. Resulta que existe una tecnología japonesa de última generación de Fujitsu que a través del timbre de la voz nos desvelará si la persona al otro lado de la línea está eufórica, enfadada, depresiva o melancólica.
El estado de ánimo podrá ser controlado a través de un teléfono móvil. Así, nos podremos ahorrar llamar a nuestra madre el día que esté de mala leche porqué las lentejas se le han pegado o adelantarnos para animar a nuestra amiga Maria que acaba de romper con su novio y esta hecha polvo.
El revolucionario sistema analiza científicamente y en gráficos a todo color las diferentes frecuencias de la voz registradas y a partir de ahí puede realizar el diagnóstico psicológico de nuestro novio, de nuestra madre, de nuestro mejor amigo e incluso de la operadora de Telefónica a quien hemos llamado para quejarnos de la última factura.
Vaya, que Amena y Fujitsu se han cubierto de gloria. Que además de dar más cancha a los millones de adictos a los teléfonos móviles, ahora nos harán el favor de podernos ahorrar dinerito en la factura del psicoanalista. Gracias a la tecnología ahora además de escondernos detrás de un SMS, estar siempre conectados, localizables y controlados, no podremos llorar tranquilos, en soledad y abrazados a la almohada, sin que nadie se entere. ¿Tendremos algo que decirnos después de tanta in-comunicación?
30 diciembre 2005
22 diciembre 2005
Em pregunto
Em pregunto qui és capaç de cremar viva a una persona que malviu en un caixer automàtic? Em pregunto qui hi ha al darrere d'aquells que són capaços de burlar-se de l'agonia ruixada de benzina?
Violència gratuïta. El experts han gosat batejar-ho d'aquesta manera. Però em pregunto també si pot ser gratuïta la violència.
Joves de 18 anys amb una vida per endavant, amb estudis, familia, sostre i sentit de l'humor. Segurament els seus pares s'estaràn perguntant què han fet malament? Però no cal buscar culpables perquè, al cap i a la fi, segurament no n'hi han. Tots han estat víctimes. Tot i viure en l'abundància a aquests joves els mancava alguna cosa. No sóc capaç de creure en una violència gratuïta i segurament hi hauràn molts motius, en cap cas justificables.
Em pregunto què ens està passant, quins valors mouen el món i com es pot passar de tenir una adreça al DNI a no tenir sostre.
Violència gratuïta. El experts han gosat batejar-ho d'aquesta manera. Però em pregunto també si pot ser gratuïta la violència.
Joves de 18 anys amb una vida per endavant, amb estudis, familia, sostre i sentit de l'humor. Segurament els seus pares s'estaràn perguntant què han fet malament? Però no cal buscar culpables perquè, al cap i a la fi, segurament no n'hi han. Tots han estat víctimes. Tot i viure en l'abundància a aquests joves els mancava alguna cosa. No sóc capaç de creure en una violència gratuïta i segurament hi hauràn molts motius, en cap cas justificables.
Em pregunto què ens està passant, quins valors mouen el món i com es pot passar de tenir una adreça al DNI a no tenir sostre.
14 diciembre 2005
Sí, otro mundo es posible!
Cada año mueren en el mundo dos millones de niños y niñas a causa de enfermedades que podrían evitar-se con medicamentos de los que dispone este mundo. Sin embargo sólo el norte mueve ficha en este juego y lo hace a través de las patentes de los medicamentos, por ejemplo. La Organización Mundial del Comercio (OMC) protege las patentes de los productos farmacéuticos. Y eso significa que nadie más que no sea la propia marca pueda hacer negocio comercializando medicamentos a bajo precio, aunque eso pueda salvar vidas.
Que incluso la salud tenga que entrar en estas reglas absurdas es sencillamente perverso. Y lo es más cuando se hace en nombre de los derechos humanos y la teórica lucha contra las desigualdades de este "mundo globalizado".
¿Quien puede explicar a esos dos millones de madres que la muerte de sus hijos tiene mucho que ver con las decisiones de la OMC, una organización multilateral que antepone el comercio a muchas otras cosas?
Esta es sólo una de las realidades de la OMC que estos días se reúne en Hong Kong. No es que cuatro antiglobalización se hayan puesto de acuerdo para ir una vez más contra el sistema. Es mucho más que eso. Es una lucha para garantizar las necesidades básicas de toda la población mundial. Y las necesidades básicas no sólo pasan por el acceso a la nutrición, la educación o la salud. Pasan también por el acceso a la dignidad y la libertad de todos los pueblos.
Por todo esto me encantaria verte diciendo que no quieres un mundo así, o al menos que reflexiones sobre ello y no sólo porqué es Navidad.
Besos
Que incluso la salud tenga que entrar en estas reglas absurdas es sencillamente perverso. Y lo es más cuando se hace en nombre de los derechos humanos y la teórica lucha contra las desigualdades de este "mundo globalizado".
¿Quien puede explicar a esos dos millones de madres que la muerte de sus hijos tiene mucho que ver con las decisiones de la OMC, una organización multilateral que antepone el comercio a muchas otras cosas?
Esta es sólo una de las realidades de la OMC que estos días se reúne en Hong Kong. No es que cuatro antiglobalización se hayan puesto de acuerdo para ir una vez más contra el sistema. Es mucho más que eso. Es una lucha para garantizar las necesidades básicas de toda la población mundial. Y las necesidades básicas no sólo pasan por el acceso a la nutrición, la educación o la salud. Pasan también por el acceso a la dignidad y la libertad de todos los pueblos.
Por todo esto me encantaria verte diciendo que no quieres un mundo así, o al menos que reflexiones sobre ello y no sólo porqué es Navidad.
Besos
13 diciembre 2005
La Vida, en majúscules
Avui m'han dedicat un poema i això és bonic. La dedicatòria, però, m'ha esquerdat el cor. Me l'ha fet el Ramón un comentarista del blog de la Marató de TV3 on escric des de fa unes setmanes.
M'agradaria reproduir el poema aquí per agrair-li les seves paraules, el seu coratge i la seva valentia. M'agradaria donar-li les gràcies per viure la vida i l'amor en majúscules i per donar-me una lliçó.
El poema es diu “Allò que mai no et diré” i tal com diu el Ramón: "podrien ser les paraules que mai no em dirà la Isabel, la meva dona, que des de fa nou anys i set mesos està en coma vegetatiu irreversible per una aturada cardio-respiratòria. Després de tota una vida junts, no cal que me les digui, ja les sé. Ella és tot el que tinc. Tot el que estimo".
Felicitats per estimar d'aquesta manera Ramón, aprendré a estimar amb el mateix coratge.
M'agradaria reproduir el poema aquí per agrair-li les seves paraules, el seu coratge i la seva valentia. M'agradaria donar-li les gràcies per viure la vida i l'amor en majúscules i per donar-me una lliçó.
El poema es diu “Allò que mai no et diré” i tal com diu el Ramón: "podrien ser les paraules que mai no em dirà la Isabel, la meva dona, que des de fa nou anys i set mesos està en coma vegetatiu irreversible per una aturada cardio-respiratòria. Després de tota una vida junts, no cal que me les digui, ja les sé. Ella és tot el que tinc. Tot el que estimo".
Felicitats per estimar d'aquesta manera Ramón, aprendré a estimar amb el mateix coratge.
Allò que mai no et diré
Lluito contra el temps
i no puc dir tot el que voldria
als qui estimo, sobretot a tu,
que mai no et mous del meu costat
i sempre tens un ull posat en mi.
Alguna cosa amagada em fereix
i ja no puc estar trista o contenta
ni plorar damunt la meva falda:
he oblidat on he perdut les llàgrimes.
Voldria tornar a palpar-me el cos,
moure els dits i les mans i no puc,
he de confiar en tu, fins i tot en la foscor,
fins i tot ara que estic caient.
He deixat enrere la mimosa del jardí
i els geranis vermells pujant les escales
de l’estança on m’esperen al final del dia.
¿M’hauré de consumir en pensaments
tristos per tot el que se m’ha escapat?
¿Això és tot el que em queda per viure?
Intento en va recordar els moments
de tendresa que vam compartir.
Algú me’ls ha robat. La boira, insidiosa,
que me’ls va prenent de manera lenta.
Totes les coses que sento i no entenc...
El telèfon torna a sonar i algú l’agafa.
L’amor sempre guanya -repeteixes tu-
i em somrius, ulls tristos. És clar que guanya!
Sense amor estem perduts, som ocells
amb les ales trencades i ja no podem volar.
Sense tu, no estic segura de poder sobreviure.
Igualment em vindrien a visitar, fills, amics,
però no seria el mateix si no tingués algú
que sé que després no marxarà i que em vigila
sempre. Això és una part del que representes tu,
no només l’amor que rebo, sinó també la seguretat
que hi ha algú que en tot moment em protegeix.
Sento la delicada carícia de la teva barba
fregant-me la cara com un rostoll ple d’anys.
Agafa’m la mà. Pren-me-la entre les teves,
que vull sentir els teus dits entre els meus dits
i notar la tebior del cor que se’t traspua als ulls.
I després porta’m de nou a passejar pel passat,
quan érem infants i em vas dir vergonyós
que m’estimaves més que cap altre
i que mai a ningú més no estimaries.
Tot això, i més coses, avui voldria dir-te
i sé que mai no podré. Tu ja ho saps,
i em comprens sense que calgui dir res,
perquè cap surt no abolirà la manera
que tenim d'estimar-nos, sense paraules,
i ara el nostre amor serà així per sempre.
(per vosaltres)
Ramón
12 diciembre 2005
Paternidades
Ayer presencié una escena emocionante. No me preguntéis porqué pero estaba en el hospital cerca de la sala de partos. El infermero ya me advirtió que el tema tardaria un poco porqué el ginecólogo de guardia estaba de parto. A la espera de su futur@ niet@ que estaba a punto de ver la luz de su primer día de vida esperaban impacientes tres mujeres de avanzada edad. Dos deduje que podrían ser las abuelas, de la tercera se me escapó el parentesco. Las mujeres comentaban todos los partos vividos en sus propias carnes y en carnes ajenas. De repente estalló del interior de la sala de partos un alegre:
-Felicidades abuelas!!
Y tras la voz un padre con los brazos abiertos con una cara de felicidad como pocas he visto.
-Ha sido pelona, pesa 3 quilos 200 gramos y es más guapa que su padre y su madre juntos!
La escena fue realmente emocionante. Tanto es así que si una espectadora se emocionó por dentro, cómo no iba a derramar lágrimas alguna de las abuelas?
Tras la felicidad de esa familia la vida continuó a su ritmo habitual, a menudo demasiado deprisa.
-Felicidades abuelas!!
Y tras la voz un padre con los brazos abiertos con una cara de felicidad como pocas he visto.
-Ha sido pelona, pesa 3 quilos 200 gramos y es más guapa que su padre y su madre juntos!
La escena fue realmente emocionante. Tanto es así que si una espectadora se emocionó por dentro, cómo no iba a derramar lágrimas alguna de las abuelas?
Tras la felicidad de esa familia la vida continuó a su ritmo habitual, a menudo demasiado deprisa.
07 diciembre 2005
Yo también soy mileurista
Existe un término, mileurista, que muy bien acuñó alguién que cansado de como nos trata a veces la sociedad decidió quejarse.
Yo, como muchos hijos de vecino de este país, también soy mileurista. Pertenezco a una de las generaciones más preparada de la historia de España. Tengo casi treinta años, soy universitaria y sé idiomas. Sin embargo no trabajo de periodista, para lo que me preparé. Los bajos sueldos, la sobreabundancia de titulados y los cambios sociales me impiden llegar a donde pensaba. Comparto piso (y a mucha honra porqué adoro a Maite y a Sara); no tengo coche, ni casa, ni hijos y cobro alrededor de mil euros al mes.
Yo también soy mileurista y cada día miro el presente con optimismo para no ahogarme en el futuro aunque a veces cueste. Me gustaria que esta sociedad me diera una oportunidad para demostrar que yo también valgo. A veces entramos en eternas paradojas impossibles de entender. Nuestros padres nos educaron con el sudor de su frente, nos pagaron unos estudios y sacrificaron sus vidas para darnos "ese futuro mejor" que el de ellos. Y ahora nos preguntamos dónde está el futuro prometido. No dejaré de luchar desde el presente para poder decir un día a mis padres que soy feliz y que les agradezco en el alma que lucharan por mi porqué yo también lo haré algun dia por mis hijos.
Yo, como muchos hijos de vecino de este país, también soy mileurista. Pertenezco a una de las generaciones más preparada de la historia de España. Tengo casi treinta años, soy universitaria y sé idiomas. Sin embargo no trabajo de periodista, para lo que me preparé. Los bajos sueldos, la sobreabundancia de titulados y los cambios sociales me impiden llegar a donde pensaba. Comparto piso (y a mucha honra porqué adoro a Maite y a Sara); no tengo coche, ni casa, ni hijos y cobro alrededor de mil euros al mes.
Yo también soy mileurista y cada día miro el presente con optimismo para no ahogarme en el futuro aunque a veces cueste. Me gustaria que esta sociedad me diera una oportunidad para demostrar que yo también valgo. A veces entramos en eternas paradojas impossibles de entender. Nuestros padres nos educaron con el sudor de su frente, nos pagaron unos estudios y sacrificaron sus vidas para darnos "ese futuro mejor" que el de ellos. Y ahora nos preguntamos dónde está el futuro prometido. No dejaré de luchar desde el presente para poder decir un día a mis padres que soy feliz y que les agradezco en el alma que lucharan por mi porqué yo también lo haré algun dia por mis hijos.
Quiromagia
Ayer conocí a un quiromago. Y la verdad es que algo de magia tenia su alma. Seguramente se preguntaran quiro qué? Eso me preguntaba yo antes de conocer a Francisco Rodriguez. Él es un maestro en el lenguaje de las manos. Sí! Porqué nuestras manos hablan de nosotros. Yo tampoco creía en estas cosas pero la vida me ha enseñado que nada es mentira, que nada es verdad y que cada uno tiene lo que tiene dependiendo de sus actitudes. Aquí os dejo un enlace a la web de Francisco. Pasen y déjense llevar por su magia. www.quiromania.com
25 noviembre 2005
Memorias raptadas
Esta fué una carta al director que me publicaron en La Vanguardia y El Pais en motivo del Dia Internacional del Alzheimer:
Todo empezó con pequeñas distracciones, con pequeños olvidos que poco a poco fueron aumentando. Un día dejó de reconocer a sus antiguos compañeros de trabajo y a veces incluso a mi, su hija, me confunde con otras personas. “Aquella” me llama i él fue, precisamente, quien escogió mi nombre para cruzar esta vida. La enfermedad de Alzheimer ha raptado la memoria de mi padre pero en esta historia no hay rescate. Y eso duele.
El día 21 de diciembre es el Día Mundial del Alzheimer y sé que ese día miles de personas en España y en todo el mundo entenderán la impotencia de convivir con esta injusta enfermedad que poco a poco va minando lo más valioso que tenemos: los recuerdos. Sin embargo me gustaría pensar que en esta historia también existe una luz de esperanza, y es luchar por la investigación de esta demencia degenerativa, luchar para hacer entender a la sociedad que los enfermos de Alzheimer son personas y que como tales también sufren, sienten y sonríen.
Sé que en muchas ocasiones la sonrisa irá por dentro. Yo ya no veo alegría en los ojos de mi padre pero sé que cuando me reconoce su cara se ilumina y su corazón se emociona y esa es su pequeña lucha y su gran triunfo. Científicos, médicos, políticos y gente con poder, me gustaría pedirles que intenten pagar de algún modo el rescate de mi padre. Y si eso les supone demasiado esfuerzo luchen, al menos, para que familiares y enfermos tengan una mejor calidad de vida sin que eso les suponga empeñar todos sus ahorros y parte de sus vidas.
Muchas gracias
Todo empezó con pequeñas distracciones, con pequeños olvidos que poco a poco fueron aumentando. Un día dejó de reconocer a sus antiguos compañeros de trabajo y a veces incluso a mi, su hija, me confunde con otras personas. “Aquella” me llama i él fue, precisamente, quien escogió mi nombre para cruzar esta vida. La enfermedad de Alzheimer ha raptado la memoria de mi padre pero en esta historia no hay rescate. Y eso duele.
El día 21 de diciembre es el Día Mundial del Alzheimer y sé que ese día miles de personas en España y en todo el mundo entenderán la impotencia de convivir con esta injusta enfermedad que poco a poco va minando lo más valioso que tenemos: los recuerdos. Sin embargo me gustaría pensar que en esta historia también existe una luz de esperanza, y es luchar por la investigación de esta demencia degenerativa, luchar para hacer entender a la sociedad que los enfermos de Alzheimer son personas y que como tales también sufren, sienten y sonríen.
Sé que en muchas ocasiones la sonrisa irá por dentro. Yo ya no veo alegría en los ojos de mi padre pero sé que cuando me reconoce su cara se ilumina y su corazón se emociona y esa es su pequeña lucha y su gran triunfo. Científicos, médicos, políticos y gente con poder, me gustaría pedirles que intenten pagar de algún modo el rescate de mi padre. Y si eso les supone demasiado esfuerzo luchen, al menos, para que familiares y enfermos tengan una mejor calidad de vida sin que eso les suponga empeñar todos sus ahorros y parte de sus vidas.
Muchas gracias
Buenos días!
Sonrisas. Algo tan sencillo cómo eso y que poder tiene! Pero nos empeñamos siempre en dejarlas a un lado, marginadas, ahogadas en miedos, prejuicios, complejos. Qué facil seria ir por la vida si todo el mundo empezara el día con una sonrisa.
Salir de casa y ver a todo el mundo con los ojos burbujeantes de vitalidad y carcajadas en una esquina y en otra. Vivimos en un mundo al revés dónde buscamos la felicidad en cosas superfluas que nos alejan más todavía. Hoy quiero empezar el día con una sonrisa, este es mi compromiso, espero mantenerlo cada mañana al levantarme.
Salir de casa y ver a todo el mundo con los ojos burbujeantes de vitalidad y carcajadas en una esquina y en otra. Vivimos en un mundo al revés dónde buscamos la felicidad en cosas superfluas que nos alejan más todavía. Hoy quiero empezar el día con una sonrisa, este es mi compromiso, espero mantenerlo cada mañana al levantarme.
18 noviembre 2005
11-M des de l'exili (II)
Hola a tothom!!!!
Què tal? Bé, per aqui al Regne Unit, seguint fil per randa tot el que passa per Espanya. La veritat és que segueixo les informacions a través de la radio i els diaris.
I a partir de les 7 de la tarda escoltem Radio Nacional de España, la única que podem escoltar i malauradament la mes fatxa i imparcial de totes. Divendres, mentre ja sabia que hi havien concentracions davant de seus del PP demanant la dimissió d'Aznar, RNE emetia el futbol i no ho va dir en l'informatiu de la matinada. Vaig seguint tota l'actualitat a través d'Internet, i de la premsa britànica que també des del dijous passat obre portades amb el tema. Des de dijous també les televisions, CNN i BBC no paren de parlar de l'atemptat (evidentment no a una escala total com a Espanya). Per aquí tot plegat ha caigut com una jerra d'aigua freda. Dissabte Londres també es manifestava contra el terrorisme i el metro de la capital britànica hi han penjats mega anuncis per combatre el terrorisme i d'alerta als viatgers davant de qualsevol objecte sospitós. Pel que vaig seguint, la situació es podria descriure com de pànic generalitzat. Els britànics són conscients que ells poden ser els següents i per això crec que estàn una mica acollonits, sinó molt. Tota la gent dóna recolzament als espanyols i et donen el seu condol. La veritat és que és molt emocionant que la gent que coneixes, tant del Regne Unit com d'arreu del món, et regali paraules emotives. L'altre dia a una amiga meva se li va acostar un nigerià preguntant-li si era espanyola. Al dir-li que sí, l'home li va agafar la mà i li va dir que el poble nigerià estava amb nosaltres i que sentia molt el que havia passat.
Són escenes com aquestes les que et confirmen que encara hi ha gent prou humana pel món i que et fan emocionar. Evidentment, com Bush, Blair veu erroni retirar les tropes d'Iraq i és un dels dirigents que vol convèncer Zapatero de no fer-ho. Tots els diaris obren portades amb la noticia i el desacord de Blair i Bush. A més, també publiquen el temor que els britànics siguin els propers en viure un atac, per la qual cosa viure al Regne Unit o si més no a Londres no fa gaire gracia, ara com ara. Sortosament jo estic aCardiff, i vaja... de moment toco fusta.
Una altra història bona pel que fa al periodisme és la manipulació fotogràfica que han fet diaris com The Times, o The Guardian. El dia següent dels atemptats vaig anar a comprar tots els diaris del quiosc, sensacionalisme pervers de la majoria (sobretot The Sun i Daily Express), el que millor va tractar el tema al meu entendre, The Independent, seguit del Guardian i The Times. Si més no, diumenge va arribar una amiga meva de Londres amb El Pais. Comparant fotografies, ens vam adonar de la manipulació que va fer el Times i el Guardian d'una de les fotos. La foto de portada de El Pais de divendres, mostra l'escenari de la tragèdia i a la part esquerra de la imatge es veu una part del cos humà, destrossada, no sabria dir si es un braç o una cama, però l'escena era prou escabrosa. Doncs bé, The Times publicava la mateixa fotografia però amb una diferència, havia fet desaparèixer el braç de la imatge. Mentrestant, The Guardian havia retocat el color de la fotografia per la qual cosa el braç o cama apareix en tons grisosos i per tant no es pot confondre amb cap part del cos humà. Avui el diari Independent, denuncia el fet i obre un debat sobre el tema.
Al meu entendre crec que hagués estat millor triar una altra fotografia que manipular-la. Perquè llavors on es troba el limit de la manipulació? Si puc ja us faré arribar alguna copia dels diaris perquè ho vegeu, com a mínim, periodísticament és digne d'anàlisi.
Us explicaria mil coses més de com ho estem vivint tot des d'aquí. Jo estic tan indignada com qualsevol de vosaltres. En la distància vaig seguint dia sí dia també totes les notícies i manipulacions que ens ha volgut vendre el govern del PP. A través de tota la premsa, la radio i la tele britàniques i Radio Nacional de España, que l'escoltem des de Cardiff. Sortosament, després de seguir les eleccions, vaig anar a celebrar la victòria de Zapatero, si més no, el canvi que aixo suposa.
No sé si serà el millor president, pero si més no, una sent una situació d'alleujament, i vull creure que la situació és una mica més positiva que fa una setmana. Aquí a Cardiff no em podia quedar de braços creuats i per tant jo, laLucia, una noia de Madrid i el Javi, un noi de Saragossa vam organitzar una concentració solidària diumenge davant de l'Ajuntament de la capital de Gales . Penjar cartells, parlar a la radio i enviar mil missatges perquè fossim com més gent millor. Estic molt contenta perquè finalment vam ser mes de 150 persones amb una pancarta enorme que deia: Aquí el cielo también llora por Madrid.
Hem fet fotos i minuts de silenci per tota la gent que, injustament, ha mort en l'atemptat. I també hem sortit en un diari de Cardiff, en portada i tot!!!
Potser no és gaire, però jo m'en sento orgullosa perquè he fet sentir la meva veu. Molta gent em diu que m'estic perdent un moment històric a Espanya. No estic in situ, però ho estic vivint d'una altra manera i des d'un altre perspectiva també molt interessant. Aquí els espanyols també hem plorat junts per la mort de tots aquells que ja no hi són i cada dia mantinc contacte amb gent de Catalunya. Crec que ho estic vivint pero de diferent manera, des d'una vessant més internacional...
L'altre dia, seguint les eleccions, jo i la Teresa, una noia dePamplona, semblavem refugiades. Estavem a la cuina de casa, amb la radio alerta a qualsevol novetat. En aquell moment, vaig entendre com es podia haver sentit qualsevol persona que ha viscut qualsevol fet històric en la distància i lluny de casa. En tot cas, crec que ho recordaré com si ho hagués viscut des d'Espanya. Sigui com sigui, estic molt contenta perque l'estat espanyol, diumenge va cridar allò que volia, el canvi que tots tant desitjavem!! Felicitats a tots per la part que us toca!
Marta
Què tal? Bé, per aqui al Regne Unit, seguint fil per randa tot el que passa per Espanya. La veritat és que segueixo les informacions a través de la radio i els diaris.
I a partir de les 7 de la tarda escoltem Radio Nacional de España, la única que podem escoltar i malauradament la mes fatxa i imparcial de totes. Divendres, mentre ja sabia que hi havien concentracions davant de seus del PP demanant la dimissió d'Aznar, RNE emetia el futbol i no ho va dir en l'informatiu de la matinada. Vaig seguint tota l'actualitat a través d'Internet, i de la premsa britànica que també des del dijous passat obre portades amb el tema. Des de dijous també les televisions, CNN i BBC no paren de parlar de l'atemptat (evidentment no a una escala total com a Espanya). Per aquí tot plegat ha caigut com una jerra d'aigua freda. Dissabte Londres també es manifestava contra el terrorisme i el metro de la capital britànica hi han penjats mega anuncis per combatre el terrorisme i d'alerta als viatgers davant de qualsevol objecte sospitós. Pel que vaig seguint, la situació es podria descriure com de pànic generalitzat. Els britànics són conscients que ells poden ser els següents i per això crec que estàn una mica acollonits, sinó molt. Tota la gent dóna recolzament als espanyols i et donen el seu condol. La veritat és que és molt emocionant que la gent que coneixes, tant del Regne Unit com d'arreu del món, et regali paraules emotives. L'altre dia a una amiga meva se li va acostar un nigerià preguntant-li si era espanyola. Al dir-li que sí, l'home li va agafar la mà i li va dir que el poble nigerià estava amb nosaltres i que sentia molt el que havia passat.
Són escenes com aquestes les que et confirmen que encara hi ha gent prou humana pel món i que et fan emocionar. Evidentment, com Bush, Blair veu erroni retirar les tropes d'Iraq i és un dels dirigents que vol convèncer Zapatero de no fer-ho. Tots els diaris obren portades amb la noticia i el desacord de Blair i Bush. A més, també publiquen el temor que els britànics siguin els propers en viure un atac, per la qual cosa viure al Regne Unit o si més no a Londres no fa gaire gracia, ara com ara. Sortosament jo estic aCardiff, i vaja... de moment toco fusta.
Una altra història bona pel que fa al periodisme és la manipulació fotogràfica que han fet diaris com The Times, o The Guardian. El dia següent dels atemptats vaig anar a comprar tots els diaris del quiosc, sensacionalisme pervers de la majoria (sobretot The Sun i Daily Express), el que millor va tractar el tema al meu entendre, The Independent, seguit del Guardian i The Times. Si més no, diumenge va arribar una amiga meva de Londres amb El Pais. Comparant fotografies, ens vam adonar de la manipulació que va fer el Times i el Guardian d'una de les fotos. La foto de portada de El Pais de divendres, mostra l'escenari de la tragèdia i a la part esquerra de la imatge es veu una part del cos humà, destrossada, no sabria dir si es un braç o una cama, però l'escena era prou escabrosa. Doncs bé, The Times publicava la mateixa fotografia però amb una diferència, havia fet desaparèixer el braç de la imatge. Mentrestant, The Guardian havia retocat el color de la fotografia per la qual cosa el braç o cama apareix en tons grisosos i per tant no es pot confondre amb cap part del cos humà. Avui el diari Independent, denuncia el fet i obre un debat sobre el tema.
Al meu entendre crec que hagués estat millor triar una altra fotografia que manipular-la. Perquè llavors on es troba el limit de la manipulació? Si puc ja us faré arribar alguna copia dels diaris perquè ho vegeu, com a mínim, periodísticament és digne d'anàlisi.
Us explicaria mil coses més de com ho estem vivint tot des d'aquí. Jo estic tan indignada com qualsevol de vosaltres. En la distància vaig seguint dia sí dia també totes les notícies i manipulacions que ens ha volgut vendre el govern del PP. A través de tota la premsa, la radio i la tele britàniques i Radio Nacional de España, que l'escoltem des de Cardiff. Sortosament, després de seguir les eleccions, vaig anar a celebrar la victòria de Zapatero, si més no, el canvi que aixo suposa.
No sé si serà el millor president, pero si més no, una sent una situació d'alleujament, i vull creure que la situació és una mica més positiva que fa una setmana. Aquí a Cardiff no em podia quedar de braços creuats i per tant jo, laLucia, una noia de Madrid i el Javi, un noi de Saragossa vam organitzar una concentració solidària diumenge davant de l'Ajuntament de la capital de Gales . Penjar cartells, parlar a la radio i enviar mil missatges perquè fossim com més gent millor. Estic molt contenta perquè finalment vam ser mes de 150 persones amb una pancarta enorme que deia: Aquí el cielo también llora por Madrid.
Hem fet fotos i minuts de silenci per tota la gent que, injustament, ha mort en l'atemptat. I també hem sortit en un diari de Cardiff, en portada i tot!!!
Potser no és gaire, però jo m'en sento orgullosa perquè he fet sentir la meva veu. Molta gent em diu que m'estic perdent un moment històric a Espanya. No estic in situ, però ho estic vivint d'una altra manera i des d'un altre perspectiva també molt interessant. Aquí els espanyols també hem plorat junts per la mort de tots aquells que ja no hi són i cada dia mantinc contacte amb gent de Catalunya. Crec que ho estic vivint pero de diferent manera, des d'una vessant més internacional...
L'altre dia, seguint les eleccions, jo i la Teresa, una noia dePamplona, semblavem refugiades. Estavem a la cuina de casa, amb la radio alerta a qualsevol novetat. En aquell moment, vaig entendre com es podia haver sentit qualsevol persona que ha viscut qualsevol fet històric en la distància i lluny de casa. En tot cas, crec que ho recordaré com si ho hagués viscut des d'Espanya. Sigui com sigui, estic molt contenta perque l'estat espanyol, diumenge va cridar allò que volia, el canvi que tots tant desitjavem!! Felicitats a tots per la part que us toca!
Marta
17 noviembre 2005
11-M des de l'exili
Viure els atemptats de l'11 de març de Madrid des del Regne Unit va ser dur. Molt més ho havia de ser des d'Espanya. Sigui com sigui aquest va ser el primer email després de la noticia.
Hola a tots!
No sé ben bé perquè escric aquest email, però suposo que en la distancia les coses se senten amb més forca, amb més ràbia o amb més intensitat, no sé si m'entendreu.
Avui m'he aixecat a Cardiff i he anat a classe d'anglès. La primera noticia que m'han donat és aquesta maleïda tragèdia que m'agradaria no haver arribat a llegir mai. He acabat la classe i he vingut a Internet per llegir què ha passat.
Estic totalment en shock ara com ara i només se'm acuden paraules de ràbia cap a quatre desgraciats que no han captat el concepte de la paraula democracia. Paraules de suport per la gent que injustament ja no hi és. I paraules també per vosaltres que us tinc lluny però amb qui cada dia penso. Suposo que quan passen coses d'aquestes una pensa directament en la gent que aprecia, en la gent que estima, en la gent que tinc lluny i amb qui voldria comentar aquesta mala jugada, la més gran de totes les que han fet aquests fills de puta.
No patiu que estic bé, sóc feliç en aquest pais que no és el meu. Però llegint el diari avui m'hagués agradat estar a casa, més a prop, per cridar ben fort el que penso i en veu alta, per dialogar, per lluitar contra la demagogia, i per votar en unes eleccions que em queden malauradament tan lluny. Ja sé que ho fareu de sobres, però sobretot, aneu a votar diumenge, feu-ho també per mi, encara que sigui d'amagat!!!
Cuideu-vos molt i disfruteu de cada segon.
Petooooooons! Marta
Hola a tots!
No sé ben bé perquè escric aquest email, però suposo que en la distancia les coses se senten amb més forca, amb més ràbia o amb més intensitat, no sé si m'entendreu.
Avui m'he aixecat a Cardiff i he anat a classe d'anglès. La primera noticia que m'han donat és aquesta maleïda tragèdia que m'agradaria no haver arribat a llegir mai. He acabat la classe i he vingut a Internet per llegir què ha passat.
Estic totalment en shock ara com ara i només se'm acuden paraules de ràbia cap a quatre desgraciats que no han captat el concepte de la paraula democracia. Paraules de suport per la gent que injustament ja no hi és. I paraules també per vosaltres que us tinc lluny però amb qui cada dia penso. Suposo que quan passen coses d'aquestes una pensa directament en la gent que aprecia, en la gent que estima, en la gent que tinc lluny i amb qui voldria comentar aquesta mala jugada, la més gran de totes les que han fet aquests fills de puta.
No patiu que estic bé, sóc feliç en aquest pais que no és el meu. Però llegint el diari avui m'hagués agradat estar a casa, més a prop, per cridar ben fort el que penso i en veu alta, per dialogar, per lluitar contra la demagogia, i per votar en unes eleccions que em queden malauradament tan lluny. Ja sé que ho fareu de sobres, però sobretot, aneu a votar diumenge, feu-ho també per mi, encara que sigui d'amagat!!!
Cuideu-vos molt i disfruteu de cada segon.
Petooooooons! Marta
16 noviembre 2005
Bona nit José María
Moltes vegades sento vergonya aliena de molts companys de professió i moltes empreses que més que informar perden credibilitat a marxes forçades. Dissabte, un dels voluntaris anoiencs que es van desplaçar fins a la costa d’O Morte a embrutar-se les mans, em comentava que creu ben poc en els mitjans de comunicació.
No m’estranya. I més aquests dies. Des de Fisterra, divendres vaig voler anar a veure el circ mediàtic que aquests dies hi ha a Muxía. No fan pagar entrada, total, poques feres i molts pallassos que informen i desinformen de la tragèdia del Prestige en directe, en diferit, amb molt focus i poca veritat. El conductor del Telediario 2, Alfredo Urdaci, va haver d’aguantar el tipo mentre desenes de gallecs i voluntaris li cridaven la veritat a la cara: «televisión manipulación». Dilluns, però, la mateixa televisió pública muntava un altre circ amb el que pretenia recollir diners per ajudar els gallecs, sota el lema «Galícia somos todos». Gran exercici de demagògia i cinisme sí senyor! M’indigna quan veig que una televisió pública, còmplice d’un govern que ha amagat el cap sota l’ala amb la crisi del Prestige, intenta maquillar la realitat d’aquesta manera. Només em queda l’esperança que el poble gallec i tot el país faci pagar aquest chapapote el senyor Aznar i el seu govern.
Desitjo que l’oposició no continuï sent tan elegant i actuï amb més contundència. Espero que netejat el desastre comencin a rodar els caps que calguin. Confio que aquests dies el senyor Aznar no dormi gaire tranquil. Si més no, espero que visqui en un malson continu durant molts mesos. El mateix que viuen milers de gallecs exempts de culpa. Bona nit José María, permeti’m la confiança.
No m’estranya. I més aquests dies. Des de Fisterra, divendres vaig voler anar a veure el circ mediàtic que aquests dies hi ha a Muxía. No fan pagar entrada, total, poques feres i molts pallassos que informen i desinformen de la tragèdia del Prestige en directe, en diferit, amb molt focus i poca veritat. El conductor del Telediario 2, Alfredo Urdaci, va haver d’aguantar el tipo mentre desenes de gallecs i voluntaris li cridaven la veritat a la cara: «televisión manipulación». Dilluns, però, la mateixa televisió pública muntava un altre circ amb el que pretenia recollir diners per ajudar els gallecs, sota el lema «Galícia somos todos». Gran exercici de demagògia i cinisme sí senyor! M’indigna quan veig que una televisió pública, còmplice d’un govern que ha amagat el cap sota l’ala amb la crisi del Prestige, intenta maquillar la realitat d’aquesta manera. Només em queda l’esperança que el poble gallec i tot el país faci pagar aquest chapapote el senyor Aznar i el seu govern.
Desitjo que l’oposició no continuï sent tan elegant i actuï amb més contundència. Espero que netejat el desastre comencin a rodar els caps que calguin. Confio que aquests dies el senyor Aznar no dormi gaire tranquil. Si més no, espero que visqui en un malson continu durant molts mesos. El mateix que viuen milers de gallecs exempts de culpa. Bona nit José María, permeti’m la confiança.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
