Esta fué una carta al director que me publicaron en La Vanguardia y El Pais en motivo del Dia Internacional del Alzheimer:
Todo empezó con pequeñas distracciones, con pequeños olvidos que poco a poco fueron aumentando. Un día dejó de reconocer a sus antiguos compañeros de trabajo y a veces incluso a mi, su hija, me confunde con otras personas. “Aquella” me llama i él fue, precisamente, quien escogió mi nombre para cruzar esta vida. La enfermedad de Alzheimer ha raptado la memoria de mi padre pero en esta historia no hay rescate. Y eso duele.
El día 21 de diciembre es el Día Mundial del Alzheimer y sé que ese día miles de personas en España y en todo el mundo entenderán la impotencia de convivir con esta injusta enfermedad que poco a poco va minando lo más valioso que tenemos: los recuerdos. Sin embargo me gustaría pensar que en esta historia también existe una luz de esperanza, y es luchar por la investigación de esta demencia degenerativa, luchar para hacer entender a la sociedad que los enfermos de Alzheimer son personas y que como tales también sufren, sienten y sonríen.
Sé que en muchas ocasiones la sonrisa irá por dentro. Yo ya no veo alegría en los ojos de mi padre pero sé que cuando me reconoce su cara se ilumina y su corazón se emociona y esa es su pequeña lucha y su gran triunfo. Científicos, médicos, políticos y gente con poder, me gustaría pedirles que intenten pagar de algún modo el rescate de mi padre. Y si eso les supone demasiado esfuerzo luchen, al menos, para que familiares y enfermos tengan una mejor calidad de vida sin que eso les suponga empeñar todos sus ahorros y parte de sus vidas.
Muchas gracias
25 noviembre 2005
Buenos días!
Sonrisas. Algo tan sencillo cómo eso y que poder tiene! Pero nos empeñamos siempre en dejarlas a un lado, marginadas, ahogadas en miedos, prejuicios, complejos. Qué facil seria ir por la vida si todo el mundo empezara el día con una sonrisa.
Salir de casa y ver a todo el mundo con los ojos burbujeantes de vitalidad y carcajadas en una esquina y en otra. Vivimos en un mundo al revés dónde buscamos la felicidad en cosas superfluas que nos alejan más todavía. Hoy quiero empezar el día con una sonrisa, este es mi compromiso, espero mantenerlo cada mañana al levantarme.
Salir de casa y ver a todo el mundo con los ojos burbujeantes de vitalidad y carcajadas en una esquina y en otra. Vivimos en un mundo al revés dónde buscamos la felicidad en cosas superfluas que nos alejan más todavía. Hoy quiero empezar el día con una sonrisa, este es mi compromiso, espero mantenerlo cada mañana al levantarme.
18 noviembre 2005
11-M des de l'exili (II)
Hola a tothom!!!!
Què tal? Bé, per aqui al Regne Unit, seguint fil per randa tot el que passa per Espanya. La veritat és que segueixo les informacions a través de la radio i els diaris.
I a partir de les 7 de la tarda escoltem Radio Nacional de España, la única que podem escoltar i malauradament la mes fatxa i imparcial de totes. Divendres, mentre ja sabia que hi havien concentracions davant de seus del PP demanant la dimissió d'Aznar, RNE emetia el futbol i no ho va dir en l'informatiu de la matinada. Vaig seguint tota l'actualitat a través d'Internet, i de la premsa britànica que també des del dijous passat obre portades amb el tema. Des de dijous també les televisions, CNN i BBC no paren de parlar de l'atemptat (evidentment no a una escala total com a Espanya). Per aquí tot plegat ha caigut com una jerra d'aigua freda. Dissabte Londres també es manifestava contra el terrorisme i el metro de la capital britànica hi han penjats mega anuncis per combatre el terrorisme i d'alerta als viatgers davant de qualsevol objecte sospitós. Pel que vaig seguint, la situació es podria descriure com de pànic generalitzat. Els britànics són conscients que ells poden ser els següents i per això crec que estàn una mica acollonits, sinó molt. Tota la gent dóna recolzament als espanyols i et donen el seu condol. La veritat és que és molt emocionant que la gent que coneixes, tant del Regne Unit com d'arreu del món, et regali paraules emotives. L'altre dia a una amiga meva se li va acostar un nigerià preguntant-li si era espanyola. Al dir-li que sí, l'home li va agafar la mà i li va dir que el poble nigerià estava amb nosaltres i que sentia molt el que havia passat.
Són escenes com aquestes les que et confirmen que encara hi ha gent prou humana pel món i que et fan emocionar. Evidentment, com Bush, Blair veu erroni retirar les tropes d'Iraq i és un dels dirigents que vol convèncer Zapatero de no fer-ho. Tots els diaris obren portades amb la noticia i el desacord de Blair i Bush. A més, també publiquen el temor que els britànics siguin els propers en viure un atac, per la qual cosa viure al Regne Unit o si més no a Londres no fa gaire gracia, ara com ara. Sortosament jo estic aCardiff, i vaja... de moment toco fusta.
Una altra història bona pel que fa al periodisme és la manipulació fotogràfica que han fet diaris com The Times, o The Guardian. El dia següent dels atemptats vaig anar a comprar tots els diaris del quiosc, sensacionalisme pervers de la majoria (sobretot The Sun i Daily Express), el que millor va tractar el tema al meu entendre, The Independent, seguit del Guardian i The Times. Si més no, diumenge va arribar una amiga meva de Londres amb El Pais. Comparant fotografies, ens vam adonar de la manipulació que va fer el Times i el Guardian d'una de les fotos. La foto de portada de El Pais de divendres, mostra l'escenari de la tragèdia i a la part esquerra de la imatge es veu una part del cos humà, destrossada, no sabria dir si es un braç o una cama, però l'escena era prou escabrosa. Doncs bé, The Times publicava la mateixa fotografia però amb una diferència, havia fet desaparèixer el braç de la imatge. Mentrestant, The Guardian havia retocat el color de la fotografia per la qual cosa el braç o cama apareix en tons grisosos i per tant no es pot confondre amb cap part del cos humà. Avui el diari Independent, denuncia el fet i obre un debat sobre el tema.
Al meu entendre crec que hagués estat millor triar una altra fotografia que manipular-la. Perquè llavors on es troba el limit de la manipulació? Si puc ja us faré arribar alguna copia dels diaris perquè ho vegeu, com a mínim, periodísticament és digne d'anàlisi.
Us explicaria mil coses més de com ho estem vivint tot des d'aquí. Jo estic tan indignada com qualsevol de vosaltres. En la distància vaig seguint dia sí dia també totes les notícies i manipulacions que ens ha volgut vendre el govern del PP. A través de tota la premsa, la radio i la tele britàniques i Radio Nacional de España, que l'escoltem des de Cardiff. Sortosament, després de seguir les eleccions, vaig anar a celebrar la victòria de Zapatero, si més no, el canvi que aixo suposa.
No sé si serà el millor president, pero si més no, una sent una situació d'alleujament, i vull creure que la situació és una mica més positiva que fa una setmana. Aquí a Cardiff no em podia quedar de braços creuats i per tant jo, laLucia, una noia de Madrid i el Javi, un noi de Saragossa vam organitzar una concentració solidària diumenge davant de l'Ajuntament de la capital de Gales . Penjar cartells, parlar a la radio i enviar mil missatges perquè fossim com més gent millor. Estic molt contenta perquè finalment vam ser mes de 150 persones amb una pancarta enorme que deia: Aquí el cielo también llora por Madrid.
Hem fet fotos i minuts de silenci per tota la gent que, injustament, ha mort en l'atemptat. I també hem sortit en un diari de Cardiff, en portada i tot!!!
Potser no és gaire, però jo m'en sento orgullosa perquè he fet sentir la meva veu. Molta gent em diu que m'estic perdent un moment històric a Espanya. No estic in situ, però ho estic vivint d'una altra manera i des d'un altre perspectiva també molt interessant. Aquí els espanyols també hem plorat junts per la mort de tots aquells que ja no hi són i cada dia mantinc contacte amb gent de Catalunya. Crec que ho estic vivint pero de diferent manera, des d'una vessant més internacional...
L'altre dia, seguint les eleccions, jo i la Teresa, una noia dePamplona, semblavem refugiades. Estavem a la cuina de casa, amb la radio alerta a qualsevol novetat. En aquell moment, vaig entendre com es podia haver sentit qualsevol persona que ha viscut qualsevol fet històric en la distància i lluny de casa. En tot cas, crec que ho recordaré com si ho hagués viscut des d'Espanya. Sigui com sigui, estic molt contenta perque l'estat espanyol, diumenge va cridar allò que volia, el canvi que tots tant desitjavem!! Felicitats a tots per la part que us toca!
Marta
Què tal? Bé, per aqui al Regne Unit, seguint fil per randa tot el que passa per Espanya. La veritat és que segueixo les informacions a través de la radio i els diaris.
I a partir de les 7 de la tarda escoltem Radio Nacional de España, la única que podem escoltar i malauradament la mes fatxa i imparcial de totes. Divendres, mentre ja sabia que hi havien concentracions davant de seus del PP demanant la dimissió d'Aznar, RNE emetia el futbol i no ho va dir en l'informatiu de la matinada. Vaig seguint tota l'actualitat a través d'Internet, i de la premsa britànica que també des del dijous passat obre portades amb el tema. Des de dijous també les televisions, CNN i BBC no paren de parlar de l'atemptat (evidentment no a una escala total com a Espanya). Per aquí tot plegat ha caigut com una jerra d'aigua freda. Dissabte Londres també es manifestava contra el terrorisme i el metro de la capital britànica hi han penjats mega anuncis per combatre el terrorisme i d'alerta als viatgers davant de qualsevol objecte sospitós. Pel que vaig seguint, la situació es podria descriure com de pànic generalitzat. Els britànics són conscients que ells poden ser els següents i per això crec que estàn una mica acollonits, sinó molt. Tota la gent dóna recolzament als espanyols i et donen el seu condol. La veritat és que és molt emocionant que la gent que coneixes, tant del Regne Unit com d'arreu del món, et regali paraules emotives. L'altre dia a una amiga meva se li va acostar un nigerià preguntant-li si era espanyola. Al dir-li que sí, l'home li va agafar la mà i li va dir que el poble nigerià estava amb nosaltres i que sentia molt el que havia passat.
Són escenes com aquestes les que et confirmen que encara hi ha gent prou humana pel món i que et fan emocionar. Evidentment, com Bush, Blair veu erroni retirar les tropes d'Iraq i és un dels dirigents que vol convèncer Zapatero de no fer-ho. Tots els diaris obren portades amb la noticia i el desacord de Blair i Bush. A més, també publiquen el temor que els britànics siguin els propers en viure un atac, per la qual cosa viure al Regne Unit o si més no a Londres no fa gaire gracia, ara com ara. Sortosament jo estic aCardiff, i vaja... de moment toco fusta.
Una altra història bona pel que fa al periodisme és la manipulació fotogràfica que han fet diaris com The Times, o The Guardian. El dia següent dels atemptats vaig anar a comprar tots els diaris del quiosc, sensacionalisme pervers de la majoria (sobretot The Sun i Daily Express), el que millor va tractar el tema al meu entendre, The Independent, seguit del Guardian i The Times. Si més no, diumenge va arribar una amiga meva de Londres amb El Pais. Comparant fotografies, ens vam adonar de la manipulació que va fer el Times i el Guardian d'una de les fotos. La foto de portada de El Pais de divendres, mostra l'escenari de la tragèdia i a la part esquerra de la imatge es veu una part del cos humà, destrossada, no sabria dir si es un braç o una cama, però l'escena era prou escabrosa. Doncs bé, The Times publicava la mateixa fotografia però amb una diferència, havia fet desaparèixer el braç de la imatge. Mentrestant, The Guardian havia retocat el color de la fotografia per la qual cosa el braç o cama apareix en tons grisosos i per tant no es pot confondre amb cap part del cos humà. Avui el diari Independent, denuncia el fet i obre un debat sobre el tema.
Al meu entendre crec que hagués estat millor triar una altra fotografia que manipular-la. Perquè llavors on es troba el limit de la manipulació? Si puc ja us faré arribar alguna copia dels diaris perquè ho vegeu, com a mínim, periodísticament és digne d'anàlisi.
Us explicaria mil coses més de com ho estem vivint tot des d'aquí. Jo estic tan indignada com qualsevol de vosaltres. En la distància vaig seguint dia sí dia també totes les notícies i manipulacions que ens ha volgut vendre el govern del PP. A través de tota la premsa, la radio i la tele britàniques i Radio Nacional de España, que l'escoltem des de Cardiff. Sortosament, després de seguir les eleccions, vaig anar a celebrar la victòria de Zapatero, si més no, el canvi que aixo suposa.
No sé si serà el millor president, pero si més no, una sent una situació d'alleujament, i vull creure que la situació és una mica més positiva que fa una setmana. Aquí a Cardiff no em podia quedar de braços creuats i per tant jo, laLucia, una noia de Madrid i el Javi, un noi de Saragossa vam organitzar una concentració solidària diumenge davant de l'Ajuntament de la capital de Gales . Penjar cartells, parlar a la radio i enviar mil missatges perquè fossim com més gent millor. Estic molt contenta perquè finalment vam ser mes de 150 persones amb una pancarta enorme que deia: Aquí el cielo también llora por Madrid.
Hem fet fotos i minuts de silenci per tota la gent que, injustament, ha mort en l'atemptat. I també hem sortit en un diari de Cardiff, en portada i tot!!!
Potser no és gaire, però jo m'en sento orgullosa perquè he fet sentir la meva veu. Molta gent em diu que m'estic perdent un moment històric a Espanya. No estic in situ, però ho estic vivint d'una altra manera i des d'un altre perspectiva també molt interessant. Aquí els espanyols també hem plorat junts per la mort de tots aquells que ja no hi són i cada dia mantinc contacte amb gent de Catalunya. Crec que ho estic vivint pero de diferent manera, des d'una vessant més internacional...
L'altre dia, seguint les eleccions, jo i la Teresa, una noia dePamplona, semblavem refugiades. Estavem a la cuina de casa, amb la radio alerta a qualsevol novetat. En aquell moment, vaig entendre com es podia haver sentit qualsevol persona que ha viscut qualsevol fet històric en la distància i lluny de casa. En tot cas, crec que ho recordaré com si ho hagués viscut des d'Espanya. Sigui com sigui, estic molt contenta perque l'estat espanyol, diumenge va cridar allò que volia, el canvi que tots tant desitjavem!! Felicitats a tots per la part que us toca!
Marta
17 noviembre 2005
11-M des de l'exili
Viure els atemptats de l'11 de març de Madrid des del Regne Unit va ser dur. Molt més ho havia de ser des d'Espanya. Sigui com sigui aquest va ser el primer email després de la noticia.
Hola a tots!
No sé ben bé perquè escric aquest email, però suposo que en la distancia les coses se senten amb més forca, amb més ràbia o amb més intensitat, no sé si m'entendreu.
Avui m'he aixecat a Cardiff i he anat a classe d'anglès. La primera noticia que m'han donat és aquesta maleïda tragèdia que m'agradaria no haver arribat a llegir mai. He acabat la classe i he vingut a Internet per llegir què ha passat.
Estic totalment en shock ara com ara i només se'm acuden paraules de ràbia cap a quatre desgraciats que no han captat el concepte de la paraula democracia. Paraules de suport per la gent que injustament ja no hi és. I paraules també per vosaltres que us tinc lluny però amb qui cada dia penso. Suposo que quan passen coses d'aquestes una pensa directament en la gent que aprecia, en la gent que estima, en la gent que tinc lluny i amb qui voldria comentar aquesta mala jugada, la més gran de totes les que han fet aquests fills de puta.
No patiu que estic bé, sóc feliç en aquest pais que no és el meu. Però llegint el diari avui m'hagués agradat estar a casa, més a prop, per cridar ben fort el que penso i en veu alta, per dialogar, per lluitar contra la demagogia, i per votar en unes eleccions que em queden malauradament tan lluny. Ja sé que ho fareu de sobres, però sobretot, aneu a votar diumenge, feu-ho també per mi, encara que sigui d'amagat!!!
Cuideu-vos molt i disfruteu de cada segon.
Petooooooons! Marta
Hola a tots!
No sé ben bé perquè escric aquest email, però suposo que en la distancia les coses se senten amb més forca, amb més ràbia o amb més intensitat, no sé si m'entendreu.
Avui m'he aixecat a Cardiff i he anat a classe d'anglès. La primera noticia que m'han donat és aquesta maleïda tragèdia que m'agradaria no haver arribat a llegir mai. He acabat la classe i he vingut a Internet per llegir què ha passat.
Estic totalment en shock ara com ara i només se'm acuden paraules de ràbia cap a quatre desgraciats que no han captat el concepte de la paraula democracia. Paraules de suport per la gent que injustament ja no hi és. I paraules també per vosaltres que us tinc lluny però amb qui cada dia penso. Suposo que quan passen coses d'aquestes una pensa directament en la gent que aprecia, en la gent que estima, en la gent que tinc lluny i amb qui voldria comentar aquesta mala jugada, la més gran de totes les que han fet aquests fills de puta.
No patiu que estic bé, sóc feliç en aquest pais que no és el meu. Però llegint el diari avui m'hagués agradat estar a casa, més a prop, per cridar ben fort el que penso i en veu alta, per dialogar, per lluitar contra la demagogia, i per votar en unes eleccions que em queden malauradament tan lluny. Ja sé que ho fareu de sobres, però sobretot, aneu a votar diumenge, feu-ho també per mi, encara que sigui d'amagat!!!
Cuideu-vos molt i disfruteu de cada segon.
Petooooooons! Marta
16 noviembre 2005
Bona nit José María
Moltes vegades sento vergonya aliena de molts companys de professió i moltes empreses que més que informar perden credibilitat a marxes forçades. Dissabte, un dels voluntaris anoiencs que es van desplaçar fins a la costa d’O Morte a embrutar-se les mans, em comentava que creu ben poc en els mitjans de comunicació.
No m’estranya. I més aquests dies. Des de Fisterra, divendres vaig voler anar a veure el circ mediàtic que aquests dies hi ha a Muxía. No fan pagar entrada, total, poques feres i molts pallassos que informen i desinformen de la tragèdia del Prestige en directe, en diferit, amb molt focus i poca veritat. El conductor del Telediario 2, Alfredo Urdaci, va haver d’aguantar el tipo mentre desenes de gallecs i voluntaris li cridaven la veritat a la cara: «televisión manipulación». Dilluns, però, la mateixa televisió pública muntava un altre circ amb el que pretenia recollir diners per ajudar els gallecs, sota el lema «Galícia somos todos». Gran exercici de demagògia i cinisme sí senyor! M’indigna quan veig que una televisió pública, còmplice d’un govern que ha amagat el cap sota l’ala amb la crisi del Prestige, intenta maquillar la realitat d’aquesta manera. Només em queda l’esperança que el poble gallec i tot el país faci pagar aquest chapapote el senyor Aznar i el seu govern.
Desitjo que l’oposició no continuï sent tan elegant i actuï amb més contundència. Espero que netejat el desastre comencin a rodar els caps que calguin. Confio que aquests dies el senyor Aznar no dormi gaire tranquil. Si més no, espero que visqui en un malson continu durant molts mesos. El mateix que viuen milers de gallecs exempts de culpa. Bona nit José María, permeti’m la confiança.
No m’estranya. I més aquests dies. Des de Fisterra, divendres vaig voler anar a veure el circ mediàtic que aquests dies hi ha a Muxía. No fan pagar entrada, total, poques feres i molts pallassos que informen i desinformen de la tragèdia del Prestige en directe, en diferit, amb molt focus i poca veritat. El conductor del Telediario 2, Alfredo Urdaci, va haver d’aguantar el tipo mentre desenes de gallecs i voluntaris li cridaven la veritat a la cara: «televisión manipulación». Dilluns, però, la mateixa televisió pública muntava un altre circ amb el que pretenia recollir diners per ajudar els gallecs, sota el lema «Galícia somos todos». Gran exercici de demagògia i cinisme sí senyor! M’indigna quan veig que una televisió pública, còmplice d’un govern que ha amagat el cap sota l’ala amb la crisi del Prestige, intenta maquillar la realitat d’aquesta manera. Només em queda l’esperança que el poble gallec i tot el país faci pagar aquest chapapote el senyor Aznar i el seu govern.
Desitjo que l’oposició no continuï sent tan elegant i actuï amb més contundència. Espero que netejat el desastre comencin a rodar els caps que calguin. Confio que aquests dies el senyor Aznar no dormi gaire tranquil. Si més no, espero que visqui en un malson continu durant molts mesos. El mateix que viuen milers de gallecs exempts de culpa. Bona nit José María, permeti’m la confiança.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
