Así es Bombay

El principio de este diario llega con retraso, tres días después de nuestra llegada a la India. La India! Lo escribo y la verdad que todavía no me hago a la idea que estemos en este país. Así que, aunque tarde, voy a intentar resumir brevemente mis primeras impresiones.
Después de un viaje eterno con Alitalia llegamos a Bombay a eso de las 11 de la noche hora local. Claudia y Sara nos esperaban a la salida del aeropuerto para ir al YMCA, nuestro hotel, que más tarde descubriríamos que era una especie de comunidad cristina a la que, sí o sí, nos hicimos miembros y pagando.

Pero antes de llegar al hotel vivimos la experiencia de viajar en coche por Bombay, un caos ambientado por la infinidad de bocinas que suenan al mismo tiempo. El caos en Bombay tiene su lógica, es como el orden dentro del desorden. Todo el mundo va y viene en diferentes, a veces opuestas, direcciones pero nadie se altera excepto nosotros que estamos todavía en proceso de adaptación.
Instalados ya en el hotel cenamos y nos dirigimos a nuestras habitaciones. Todo huele a humedad y hace calor, quizá no tanta como esperaba, pero el ventilador del techo de varias velocidades, hará que nuestro merecido sueño sea un poco más agradable.
El despertador suena a las nueve de la mañana. Este es nuestro segundo día en Bombay, una jornada por descubrir. Bajamos a desayunar y probamos tímidamente los primeros sabores de la India. Mi paladar, todavía occidental, sólo se atreve a probar unas tostadas con mantequilla y algo parecido a la mermelada, trozos de papaya y el thai, el té indio, que se acabara convirtiendo en la bebida más extendida de nuestro viaje.

Salimos del hotel hacia las 10 de la mañana. Claudia y Eva han salido más temprano hacia Intermón para saludar a Thomas Baby y conocer mejor el trabajo de la ONG en la India y saber algo más del RDC (Rural Development Center) la organización que nos acogerá durante 17 días.
De momento estamos en Bombay y después de regatear con varios taxistas aceptamos pagar 65 rupias por taxi para que nos lleven hacia Colaba el centro turístico de la capital de Maharashtra. Nos repartimos en dos taxis. Diego, Sara y yo vamos en uno que casi se carga a un ciclista pero como en este país nadie se inmuta seguimos adelante. El taxista mirando tímidamente hacia atrás para comprobar que el ciclista sigue en pie y nosotros tres alucinando y a carcajada limpia intentando entender la situación.
Nicky, Eva y Laia van en otro taxi que de vez en cuando se cruza con el nuestro y aprovechamos para tirar alguna foto.
Pasear a pie o en taxi por Bombay, una ciudad de 23 millones de habitantes, es toda una experiencia difícil de describir. Para entender esta ciudad hay que vivirla, olerla y sentirla porqué todo lo que podamos explicar se va a quedar corto. Aquí se mezclan tantas personas, objetos, colores, olores y sonidos que es imposible detenerse en cada uno de ellos. Nuestros sentidos no dan abasto y aunque muchas veces tus ojos se paren a contemplar la luz y la elegancia de algún sari o se crucen con la intensa y penetrante mirada de los hombres hindúes, todo está en su sitio y dibuja una caótica armonía, así es Bombay.

Little Ashok

En agosto tuve la oportunidad de viajar a la India. Con este viaje confirmo que los sueños sí pueden hacerse realidad, sólo cabe poner el empeño suficiente para conseguirlos. Y en mi aventura por estas tierras de oriente conocí a gente extraordinaria. Una de las que más me llamó la atención fue el pequeño Ashok un niño de siete años cuyos ojos hablan y cuya alma también. Ashok nos regaló momentos preciosos durante esos 17 días que compartimos con él. Sobretodo nos enseñó a valorar las pequeñas cosas, también las sonrisas. No sé que futuro le espera a mi pequeño amigo hindú. Deduzco que su vida no será tan fácil como la de muchos niños que viven parapateados en occidente y eso me jode. Me jode porqué Ashok es un niño que rebosa inteligencia por cada poro de su piel pero no tengo muy claro si podrá agarrarse a la oportunidad que necesita para poder estudiar, por ejemplo, y luchar algún día por los derechos de la gente de su país.
Ashok logró que mi emoción llegara a flor de piel en varias ocasiones y todavía al mirar sus fotos recuerdo esos momentos. Como el primer día que compartí con él unos minutos. Estábamos en la estancia de la cocina y nos enseñaba sus libretas y sus libros. El escribía con un bolígrafo medio roto. Le pedí que me dejara su libreta para escribirle mi nombre y cuando estaba a punto de cogerle el boli que él utilizaba me frenó la mano y sacó de su cartera otro bolígrafo, nuevo de trinca, para ofrecérmelo a mi. Ese gesto me dio otra lección de humanidad y logró que mi garganta se volviera de piedra.
No he olvidado tampoco como nos agarraba a todos el día de nuestra despedida. Nos abrazaba fuerte, como si cuanta más fuerza utilizara más nos demostrara su cariño.
Espero que Ashok pueda alcanzar algún día esa oportunidad que se merece. Sea como sea lo que el pequeño me enseñó es que las mías, de oportunidades, tienen ahora mucho más valor que antes de pisar la India. Porqué este país te enseña muchas cosas, sobretodo a vivir y a sentir la vida de otro modo, con más calma.

Porques misèries

Dilluns vaig anar a sopar amb uns amics. La sobretaula va acabar com sempre amb un debat d’aquells eterns en els que ningú i tothom acaba tenint la raó. Us he de confessar que no en vam ser gens d’originals. Vam parlar d’immigració i en aquest, de tema, sovint em quedo sola amb els meus arguments. Amb el temps, però, una s’hi acaba fins i tot trobant bé.
En la llarga discussió es va posar en evidència el reiterat rebuig cap a les cultures que vénen de fora i les seves tradicions. En aquests casos sempre em venen al cap les paraules del sociòleg norueg Johan Galtung a qui un dia algú li va preguntar si creia que al món existia un xoc de cultures. L’home va respondre amb un sí rotund i el va batejar el txoc de les tres emes: “Madonna, Mickey Mouse i Mc Donalds”. De fet no va descobrir res de nou i la veritat és que realment estem impregnats de cultura americana. Si observem una mica ens adonarem també que som incapaços de pronunciar el nom d’un escriptor xinès o el d’un cineasta egipci pero podríem dir els noms i cognoms dels actors i actrius de qualsevol sèrie americana de moda. Aquesta, però, és una invasió de cocció lenta i no ens fa tan mal com la que ens hem inventat amb l’arribada d’immigrants.
La nostra àgora va acabar amb el judici del paper secundari de la dona en la cultura musulmana com si nosaltres, les occidentals, fossim les estrelles protagonistes en la nostra. De porques misèries en tenim tots, també nosaltres. I si l’home musulmà fa servir l’espai per afirmar la dominació masculina i excloure les dones de l’àmbit públic, l’home occidental ho fa manipulant el temps. En la nostra cultura una dona per ser bella ha d’aparentar joventut. Aquest és un ideal de bellesa que acaba condemnant la dona madura a la invisibilitat i aquest –desenganyem-nos- és el nostre vel occidental. Vull pensar que si som capaços d’observar misèries comunes també podem arribar a trobar alguna virtut que ens uneixi. Però com passa sovint les misèries en la carn dels altres són més misèries i les nostres s’acaben abocant al sac de les anècdotes. El més curiós del cas és que en el fons repensar les cultures alienes s’acaba convertint, tard o d’hora, en una reflexió sobre nosaltres mateixos.

Article publicat a Diari d'Igualada

Corbes

Sí, també es pot ser atractiva, feliç i sensual amb una talla 44. Crystal Renn, una jove novayorquesa de 19 anys, ho ha demostrat. Després de passar un infern per ajustar-se a les talles que li exigien les agències de models es va plantar i ara desfila amb orgull els seus 70 quilos. I ho fa per Jean Paul Gaultier o Dolce & Gabbana, que no és poc. En realitat ja ho deia una pel·lícula brasilera, a prova de baixes autoestimes, “Les dones de veritat tenen corbes”.
M’alegra començar a percebre una nova manera de veure i viure el cos de les dones. L’absurda dictadura per aconseguir el cos perfecte es va difuminant –a pas de tortuga ja ho sé- i aquest, com a mínim, és un bon símptoma. El món de la moda no és cap reflex de la vida real. Les persones no som iguals, perquè ho haurien de ser les models, doncs?
Fa uns setembres, en un festival de fotoperiodisme que es fa a Perpinyà, recordo els esforços que vaig haver de fer per observar les imatges d’un reportatge sobre noies anorèxiques. El cert és que anorèxiques era un substantiu que es quedava curt per a aquelles fotografies.
Relacionar la moda amb l’anorèxia no és gratuït. Hi han estudis que ho corroboren. En tot cas no és l’únic culpable a assenyarlar, però el que està clar és que no fa cap bé a qui pateix aquesta malaltia. Internet tampoc ajuda massa. Existeixen a la xarxa un bon nombre de webs on anorèxiques i bulímiques intercanvien experiències, trucs per aprimar-se i fins i tot estableixen competicions entre elles per veure qui perd més pes.
No conec cap dona que mai hagi sentit la pressió social del nostre estúpid ideal de bellesa. Totes ens hem qüestionat alguna vegada el nostre cos quan ens mirem al mirall, això suposant que ens atrevim a mirar-nos sense pudor, n’hi ha que ni en la intimitat s’accepten. Això s’acaba traduïnt en molts casos en una obsessió pel menjar i pel recompte de cada caloria que ingereixen en cada gra d’arròs que es posen a la boca.
Ja està bé que a les dones ens classifiquin pel tamany del nostre cos!
Espero que Crystal Renn sigui només l’inici d’una nova tendència estètica a les passarel·les i que no sigui considerada una rara avis sinó una persona que, superant la línea marcada per les talles, pot ser tan professional com qualsevol altra model a les que ens tenen acostumades. I tot plegat amb un talla XL, què passa?
Mirin, com diu l’anunci, la vida no està feta per comptar calories!

Article publicat a Diari d'Igualada

Montilla

Ja han mostrat la seva indignació. L’eslògan triat pels publicistes del PSC “Ara és l’hora dels catalans. Montilla president” no ha agradat gens ni a l’esquerra ni a la dreta més nacionalista. Centrar l’estratègia de la precampanya en la identitat de Montilla és per mi un encert. Que l’home vingui de Iznájar i opti a la presidència de la Generalitat de Catalunya no és cap handicap sinó la seva principal virtud, deixint-li tenir-ne alguna!
El debat no es troba en la legitimitat de Montilla per aspirar a ser el llogater de la casa de Canonges sinó en com això fa mal a certes sensibilitats de la Catalunya de pedigrí.
Per tant podríem trobar molts defectes a Montilla, però el de la seva identitat no me li posin al mateix sac! Aquells que tan proclamen que de catalans en som tots i que Catalunya no és propietat exclusiva del nacionalisme perquè alcen la veu per criticar ara un eslògan que proclama precisament això?
Estarem d’acord en que substituir una figura carismàtica com la de Maragall no és fàcil. Tampoc ho era passar el relleu de Pujol a Mas. El màrqueting polític és capaç de fer miracles i, sí, fer caminar sobre les aigües a Montilla serà complicat. Jo tampoc me l’imagino alçant en aplaudiments a una massa després d’un discurs, protagonitzant un enfrontament dilàectic amb Mas o Carod o contestant amb contundència els perquès dels pocs periodistes que encara pregunten.
La veritat és que queden pocs polítics amb capacitat d’oratòria suficient per fer tombarelles amb el llenguatge. La retòrica del poder s’ha tornat molt ensucrada i Montilla no és precisament un exemple de persuassió discursiva. Sincerament jo crec que no s’hi acaba de sentir còmode amb el paper que li toca, ni tan sols sé si se’l creu de veritat. Aquell somriure desencaixat transmet una falta de franquesa que fa dubtar qualsevol.
En tot cas els estrategues electorals de Montilla han començat a engreixar la maquinària per vendre el candidat. La identitat de l’aspirant és la imatge de marca que han triat. Això, i una dosi d’emotivitat, un dels millors ingredients per canviar actituds. Veurem si la gent s’acaba deixant persuadir.
En tot cas no ens poséssim nerviosos. Encara queden dos mesos i 11 dies per les eleccions autonòmiques i el senyor Artur Mas reclama ja un debat televisiu que Montilla, ha acceptat. No entenc aquesta necessitat de començar a correr metres abans de la sortida. Vigilin no fos cas que arribin a la meta exhausts. L’energia, dosifiquem-la no comencéssim a cansar l’electorat abans d’hora. A més, la Terribas està de vacances!

Article publicat a Diari d'Igualada

Tampoc a Tailandia

Tenia entés que la BBC era una televisió seriosa. Santa innocència! Resulta que la darrera distracció de la cadena és remullar les ferides dels supervivents del tsunami amb alcohol del pur. Quina coisor!
Els productors anglesos han creat una mini serie –“Tsunami” es dirà- i aquests dies n’estan rodant les primeres escenes en dues de les localitats tailandeses més afectades per la tragèdia. Els protagonistes seran una parella jove que ha perdut el seu bebe, una dona anglesa que busca el seu marit i el seu fill desapareguts, un ambiciós periodista, un treballador humanitari i un funcionari britànic. A banda d’aquests patriòtics herois, els realitzadors del culebrot necesiten extres que interpretin els papers menys agraïts: ferits, cadàvers i víctimes. Si els aspirants al càsting són tailandesos cobren 11 dòlars al dia, si en canvi, són occidentals en cobren 38. Coneixent la situació econòmica en la que es deuen trobar bona part dels supervivents del tsunami, 11 dòlars diaris els pot suposar un respir extraordinari. Això si, a costa d’hipotecar el seu dolor i caure en la condemna de reviure, sota la mirada de les càmeres i els focus, un passat gens agradable. Un reality escenificat, vaja.
Tenia entés que la mort i el dolor tenen el seu procés de dol. De fet, la premsa britànica té des de fa dècades una norma no escrita que apela a la prudència en situacions de crisis o catàstrofes per no crear més angoixa entre els ciutadans.
Ja fa un parell d’anys de la tragèdia del tsunami però el que des de la llunyania pot semblar un temps prudencial, des del terreny les ferides tot just comencen a cicatritzar. No m’imagino els productors de la mateixa cadena pública buscant extres entre els supervivents dels atemptats del 7 de juliol a Londres. Fets que, seguint la seva norma no escrita, van estar embolcallats amb tot el respecte mediàtic. Tímides preses de l’autobus en el que va esclatar la quarta bomba i cap imatge que il·lustrés els horrorosos relats dels periodistes. Mai he tolerat que es faci del dolor un espectacle. Però ni a Londres, ni a Madrid, ni a Nova York. Tampoc a Tailandia.

Article publicat a Diari d'Igualada