Només per a dones

Si vostè és un home confirmo que ha fet cas omís al títol que encapçala aquest article. I si continua llegint corroboro que vostè és curiós per naturalesa i tendeix a caure fàcilment en la temptació de les prohibicions. Segurament no se sentiria gaire cómode si -com ha fet amb aquesta columna- se saltés les indicacions d’un dels rètols dels metros de Tokio, Rio de Janeiro o El Caire: “Vagó exclusiu per a dones”.
Aquestes capitals han decidit posar fre a l’assetjament sexual al metro i als trens de rodalies. L’elevat índex d’abusos en hores punta ha provocat la creació d’una nova llei que obliga a incloure un vagó femení en el transport públic d’aquestes ciutats. No tinc clar si la mesura és la més adequada però les xifres si més no són preocupants. El 60% de les brasileres ha patit alguna mena de violència física o psíquica mentre viatjaven en transport públic i les japoneses han triplicat el nombre de denúncies per abusos als vagons en els darrers vuit anys.
Des que les dones d’aquestes ciutats compten amb un convoy reservat només per a elles moltes asseguren sentir-se més tranquiles, d’altres qualifiquen la solució d’exagerada i fins i tot se senten ofeses. Si això passés a Barcelona suposo que sentiria coartada la meva llibertat d’elecció i acabaria optant per alternatives als trens subterranis en hores punta. Tampoc m’agradaria ser home en algun d’aquests països i entrar en el vagó prohibit per error. Possiblement sentiria la venjança de moltes mirades que encarnarien en mi el pitjor del gènere masculí. D’homes n’hi ha de moltes classes i no tots són els que discriminen, agredeixen i abusen.
Si homes i dones no podem compartir un espai públic com el del metro sense violar l’espai de l’altre com podrem tenir més representació en els poders polítics, aconseguir pensions similars quan ens jubilem o guanyar un sou igual de digne?
Defenso en veu alta el filtreig visual entre homes i dones en els transports públics i aquelles mirades que duren milisegons. Això no fa mal ningú i activa la nostra imaginació i la nostra autoestima siguem homes o siguem dones. La situació em suggereix, però, que no només ens queda un etern camí per avançar en la paritat de gènere –que també- sinó que abans hauríem de fer passos de gegant per treballar el respecte per les persones, més enllà del seu sexe.

Article publicat a Diari d'Igualada

Diu Saramago

Què passaria si com a resultat d'unes eleccions, en un país qualsevol, suposadament democràtic, més del 70s% dels electors votessin en blanc? No m'atreveixo a plantejar hipòtesis però aquest és l'argument que molt bé relata l'escriptor José Saramago en la seva novel·la Assaig sobre la lucidesa. Diumenge tot i que la Junta Electoral no vulgui que ens hi convidin tenim l'oportunitat de participar a la festa de la democràcia i dir la nostra en el referèndum del controvertit Estatut de Catalunya. Partits polítics i plataformes ciutadanes ens han marejat durant les darreres setmanes amb arguments a favor i en contra de la reforma estatutària i, si els he de ser sincera, jo tampoc tinc clar el sentit del meu vot. Però ningú ens ha argumentat la possibilitat del vot en blanc i Saramago m'hi ha fet pensar molt aquests dies. Estarem d'acord en què es tracta només d'una novel·la però l'escriptor portuguès ens obre un debat sobre la democràcia i ens destaca el poder que encara tenim ciutadans i ciutadanes per explicitar, amb el vot en blanc, el nostre descontent davant d'una situació determinada. Algú dirà que el vot en blanc no té cap mena d'utilitat a la pràctica i que equival a llençar un vot a la paperera. El problema el veig més en la poca utilitat que donem a aquest vot periodistes i polítics. Som aquests -i entono el mea culpa- els que mai interpretem el valor polític del vot en blanc en els resultats electorals. Tot i que no l'interpretem, el missatge té molt de sentit i és, per exemple, el de pressionar els governants d'un territori a tenir una actitud més social i moral de l'estat-nació. En molts processos electorals el vot en blanc s'ha titllat d'antidemocràtic i antisistema però qui vota en blanc és senzillament algú que no està d'acord o no es veu reflectit amb cap de les opcions que es presenten, i això és prou significatiu. No sé si ara, en aquest referèndum, toca votar en blanc però és una altra de les maneres d'exercir la nostra llibertat.
El relat d'Assaig sobre la lucidesa de Saramago comença a la capital d'un país qualsevol en què se celebren unes eleccions municipals i en què més del 70 per cent de l'electorat vota en blanc. Aquell dia plou a bots i a barrals i un dels personatges del llibre explicita amb un «mal temps per anar a votar» la seva queixa per les inclemències del temps. Diumenge, plogui o faci sol, els resultats del referèndum no dependran de la meteorologia sinó del sentit que els ciutadans i les ciutadanes vulguem donar a la democràcia i si creiem que, el nostre, és un bon temps per atansar-nos a les urnes.

Article publicat a Diari d'Igualada

Respecte per l' Àfrica?

Fa temps que tinc un amic africà a qui respecto. També en respecto la seva cultura i no per això m'he hagut de vestir amb les teles típiques del seu país. Ni tan sols, tot i que de ganes me'n sobrin, he hagut de viatjar fins a Togo. El mes de març la vicepresidenta del Govern espanyol, Fernández de la Vega, va viatjar fins a l'Àfrica i es va vestir amb la roba d'aquest país. Aquest gest va agradar tant a l'alcalde de Pujalt, Antoni de Solà, que ha atorgat a Fernández de la Vega el Premi Transhumant de l'any pel «respecte que va demostrar per la cultura africana». La vicepresidenta ha acceptat el guardó i el dia 8 de juliol visitarà Pujalt. Aprofitant que la tindrem tan a prop li faria arribar algun suggeriment per ampliar el seu respecte pel continent veí. Podria per exemple començar a prendre compromisos solidaris amb l'Àfrica que no impliquin contrapartides com ho ha fet fins ara. Podria estalviar-se finançar amb el pressupost europeu d'ajuda al desenvolupament el mur que s'ha alçat a Melilla. Podria apostar per polítiques socials i no policials en matèria d'immigració. Podria acceptar que els immigrants poden ser agents de desenvolupament als països on viuen i també dels països d'on vénen. Només cal recomptar els diners que molts ciutadans africans envien als seus països perquè els seus fills accedeixin a la sanitat i a l'educació. Accessos que els seus governs redueixen obeint les polítiques de les institucions financeres internacionals. A l'alcalde de Pujalt també li oferiria una extensa llista de persones que sí que treballen cada dia el respecte per la cultura africana però segurament no seran ni tan conegudes, ni tan mediàtiques com la vicepresidenta d'un país. Existeixen altres fórmules de màrqueting polític, senyor De Solà, com per utilitzar la cultura africana com a excusa. Si volen demostrar el seu respecte per l'Àfrica viatgin fins a les illes Canàries. El bitllet els sortirà més barat i la senyora vicepresidenta podrà escollir el vestit jaqueta de sempre. Això sí, potser s'haurà d'arremangar les mànigues de l'americana per ajudar a sortir del cayuco l'africà de torn que es juga la vida per arribar a les costes espanyoles perquè l'acabin acusant d'il·legal. Si amb un 1,7% d'immigració actuem d'aquesta manera no vull arribar a pensar quines polítiques es plantejaran quan arribem al 7,5% de França o al 14% dels Estats Units.

Article publicat a Diari d'Igualada