La Vida, en majúscules

Avui m'han dedicat un poema i això és bonic. La dedicatòria, però, m'ha esquerdat el cor. Me l'ha fet el Ramón un comentarista del blog de la Marató de TV3 on escric des de fa unes setmanes.
M'agradaria reproduir el poema aquí per agrair-li les seves paraules, el seu coratge i la seva valentia. M'agradaria donar-li les gràcies per viure la vida i l'amor en majúscules i per donar-me una lliçó.
El poema es diu “Allò que mai no et diré” i tal com diu el Ramón: "podrien ser les paraules que mai no em dirà la Isabel, la meva dona, que des de fa nou anys i set mesos està en coma vegetatiu irreversible per una aturada cardio-respiratòria. Després de tota una vida junts, no cal que me les digui, ja les sé. Ella és tot el que tinc. Tot el que estimo".

Felicitats per estimar d'aquesta manera Ramón, aprendré a estimar amb el mateix coratge.

Allò que mai no et diré

Lluito contra el temps

i no puc dir tot el que voldria

als qui estimo, sobretot a tu,

que mai no et mous del meu costat

i sempre tens un ull posat en mi.

Alguna cosa amagada em fereix

i ja no puc estar trista o contenta

ni plorar damunt la meva falda:

he oblidat on he perdut les llàgrimes.

Voldria tornar a palpar-me el cos,

moure els dits i les mans i no puc,

he de confiar en tu, fins i tot en la foscor,

fins i tot ara que estic caient.

He deixat enrere la mimosa del jardí

i els geranis vermells pujant les escales

de l’estança on m’esperen al final del dia.

¿M’hauré de consumir en pensaments

tristos per tot el que se m’ha escapat?

¿Això és tot el que em queda per viure?

Intento en va recordar els moments

de tendresa que vam compartir.

Algú me’ls ha robat. La boira, insidiosa,

que me’ls va prenent de manera lenta.

Totes les coses que sento i no entenc...

El telèfon torna a sonar i algú l’agafa.

L’amor sempre guanya -repeteixes tu-

i em somrius, ulls tristos. És clar que guanya!

Sense amor estem perduts, som ocells

amb les ales trencades i ja no podem volar.

Sense tu, no estic segura de poder sobreviure.

Igualment em vindrien a visitar, fills, amics,

però no seria el mateix si no tingués algú

que sé que després no marxarà i que em vigila

sempre. Això és una part del que representes tu,

no només l’amor que rebo, sinó també la seguretat

que hi ha algú que en tot moment em protegeix.

Sento la delicada carícia de la teva barba

fregant-me la cara com un rostoll ple d’anys.

Agafa’m la mà. Pren-me-la entre les teves,

que vull sentir els teus dits entre els meus dits

i notar la tebior del cor que se’t traspua als ulls.

I després porta’m de nou a passejar pel passat,

quan érem infants i em vas dir vergonyós

que m’estimaves més que cap altre

i que mai a ningú més no estimaries.

Tot això, i més coses, avui voldria dir-te

i sé que mai no podré. Tu ja ho saps,

i em comprens sense que calgui dir res,

perquè cap surt no abolirà la manera

que tenim d'estimar-nos, sense paraules,

i ara el nostre amor serà així per sempre.

(per vosaltres)

Ramón