Tenia entés que la BBC era una televisió seriosa. Santa innocència! Resulta que la darrera distracció de la cadena és remullar les ferides dels supervivents del tsunami amb alcohol del pur. Quina coisor!
Els productors anglesos han creat una mini serie –“Tsunami” es dirà- i aquests dies n’estan rodant les primeres escenes en dues de les localitats tailandeses més afectades per la tragèdia. Els protagonistes seran una parella jove que ha perdut el seu bebe, una dona anglesa que busca el seu marit i el seu fill desapareguts, un ambiciós periodista, un treballador humanitari i un funcionari britànic. A banda d’aquests patriòtics herois, els realitzadors del culebrot necesiten extres que interpretin els papers menys agraïts: ferits, cadàvers i víctimes. Si els aspirants al càsting són tailandesos cobren 11 dòlars al dia, si en canvi, són occidentals en cobren 38. Coneixent la situació econòmica en la que es deuen trobar bona part dels supervivents del tsunami, 11 dòlars diaris els pot suposar un respir extraordinari. Això si, a costa d’hipotecar el seu dolor i caure en la condemna de reviure, sota la mirada de les càmeres i els focus, un passat gens agradable. Un reality escenificat, vaja.
Tenia entés que la mort i el dolor tenen el seu procés de dol. De fet, la premsa britànica té des de fa dècades una norma no escrita que apela a la prudència en situacions de crisis o catàstrofes per no crear més angoixa entre els ciutadans.
Ja fa un parell d’anys de la tragèdia del tsunami però el que des de la llunyania pot semblar un temps prudencial, des del terreny les ferides tot just comencen a cicatritzar. No m’imagino els productors de la mateixa cadena pública buscant extres entre els supervivents dels atemptats del 7 de juliol a Londres. Fets que, seguint la seva norma no escrita, van estar embolcallats amb tot el respecte mediàtic. Tímides preses de l’autobus en el que va esclatar la quarta bomba i cap imatge que il·lustrés els horrorosos relats dels periodistes. Mai he tolerat que es faci del dolor un espectacle. Però ni a Londres, ni a Madrid, ni a Nova York. Tampoc a Tailandia.
Els productors anglesos han creat una mini serie –“Tsunami” es dirà- i aquests dies n’estan rodant les primeres escenes en dues de les localitats tailandeses més afectades per la tragèdia. Els protagonistes seran una parella jove que ha perdut el seu bebe, una dona anglesa que busca el seu marit i el seu fill desapareguts, un ambiciós periodista, un treballador humanitari i un funcionari britànic. A banda d’aquests patriòtics herois, els realitzadors del culebrot necesiten extres que interpretin els papers menys agraïts: ferits, cadàvers i víctimes. Si els aspirants al càsting són tailandesos cobren 11 dòlars al dia, si en canvi, són occidentals en cobren 38. Coneixent la situació econòmica en la que es deuen trobar bona part dels supervivents del tsunami, 11 dòlars diaris els pot suposar un respir extraordinari. Això si, a costa d’hipotecar el seu dolor i caure en la condemna de reviure, sota la mirada de les càmeres i els focus, un passat gens agradable. Un reality escenificat, vaja.
Tenia entés que la mort i el dolor tenen el seu procés de dol. De fet, la premsa britànica té des de fa dècades una norma no escrita que apela a la prudència en situacions de crisis o catàstrofes per no crear més angoixa entre els ciutadans.
Ja fa un parell d’anys de la tragèdia del tsunami però el que des de la llunyania pot semblar un temps prudencial, des del terreny les ferides tot just comencen a cicatritzar. No m’imagino els productors de la mateixa cadena pública buscant extres entre els supervivents dels atemptats del 7 de juliol a Londres. Fets que, seguint la seva norma no escrita, van estar embolcallats amb tot el respecte mediàtic. Tímides preses de l’autobus en el que va esclatar la quarta bomba i cap imatge que il·lustrés els horrorosos relats dels periodistes. Mai he tolerat que es faci del dolor un espectacle. Però ni a Londres, ni a Madrid, ni a Nova York. Tampoc a Tailandia.
Article publicat a Diari d'Igualada
No hay comentarios:
Publicar un comentario