Dilluns vaig anar a sopar amb uns amics. La sobretaula va acabar com sempre amb un debat d’aquells eterns en els que ningú i tothom acaba tenint la raó. Us he de confessar que no en vam ser gens d’originals. Vam parlar d’immigració i en aquest, de tema, sovint em quedo sola amb els meus arguments. Amb el temps, però, una s’hi acaba fins i tot trobant bé.
En la llarga discussió es va posar en evidència el reiterat rebuig cap a les cultures que vénen de fora i les seves tradicions. En aquests casos sempre em venen al cap les paraules del sociòleg norueg Johan Galtung a qui un dia algú li va preguntar si creia que al món existia un xoc de cultures. L’home va respondre amb un sí rotund i el va batejar el txoc de les tres emes: “Madonna, Mickey Mouse i Mc Donalds”. De fet no va descobrir res de nou i la veritat és que realment estem impregnats de cultura americana. Si observem una mica ens adonarem també que som incapaços de pronunciar el nom d’un escriptor xinès o el d’un cineasta egipci pero podríem dir els noms i cognoms dels actors i actrius de qualsevol sèrie americana de moda. Aquesta, però, és una invasió de cocció lenta i no ens fa tan mal com la que ens hem inventat amb l’arribada d’immigrants.
La nostra àgora va acabar amb el judici del paper secundari de la dona en la cultura musulmana com si nosaltres, les occidentals, fossim les estrelles protagonistes en la nostra. De porques misèries en tenim tots, també nosaltres. I si l’home musulmà fa servir l’espai per afirmar la dominació masculina i excloure les dones de l’àmbit públic, l’home occidental ho fa manipulant el temps. En la nostra cultura una dona per ser bella ha d’aparentar joventut. Aquest és un ideal de bellesa que acaba condemnant la dona madura a la invisibilitat i aquest –desenganyem-nos- és el nostre vel occidental. Vull pensar que si som capaços d’observar misèries comunes també podem arribar a trobar alguna virtut que ens uneixi. Però com passa sovint les misèries en la carn dels altres són més misèries i les nostres s’acaben abocant al sac de les anècdotes. El més curiós del cas és que en el fons repensar les cultures alienes s’acaba convertint, tard o d’hora, en una reflexió sobre nosaltres mateixos.
En la llarga discussió es va posar en evidència el reiterat rebuig cap a les cultures que vénen de fora i les seves tradicions. En aquests casos sempre em venen al cap les paraules del sociòleg norueg Johan Galtung a qui un dia algú li va preguntar si creia que al món existia un xoc de cultures. L’home va respondre amb un sí rotund i el va batejar el txoc de les tres emes: “Madonna, Mickey Mouse i Mc Donalds”. De fet no va descobrir res de nou i la veritat és que realment estem impregnats de cultura americana. Si observem una mica ens adonarem també que som incapaços de pronunciar el nom d’un escriptor xinès o el d’un cineasta egipci pero podríem dir els noms i cognoms dels actors i actrius de qualsevol sèrie americana de moda. Aquesta, però, és una invasió de cocció lenta i no ens fa tan mal com la que ens hem inventat amb l’arribada d’immigrants.
La nostra àgora va acabar amb el judici del paper secundari de la dona en la cultura musulmana com si nosaltres, les occidentals, fossim les estrelles protagonistes en la nostra. De porques misèries en tenim tots, també nosaltres. I si l’home musulmà fa servir l’espai per afirmar la dominació masculina i excloure les dones de l’àmbit públic, l’home occidental ho fa manipulant el temps. En la nostra cultura una dona per ser bella ha d’aparentar joventut. Aquest és un ideal de bellesa que acaba condemnant la dona madura a la invisibilitat i aquest –desenganyem-nos- és el nostre vel occidental. Vull pensar que si som capaços d’observar misèries comunes també podem arribar a trobar alguna virtut que ens uneixi. Però com passa sovint les misèries en la carn dels altres són més misèries i les nostres s’acaben abocant al sac de les anècdotes. El més curiós del cas és que en el fons repensar les cultures alienes s’acaba convertint, tard o d’hora, en una reflexió sobre nosaltres mateixos.
Article publicat a Diari d'Igualada
No hay comentarios:
Publicar un comentario