Ja han mostrat la seva indignació. L’eslògan triat pels publicistes del PSC “Ara és l’hora dels catalans. Montilla president” no ha agradat gens ni a l’esquerra ni a la dreta més nacionalista. Centrar l’estratègia de la precampanya en la identitat de Montilla és per mi un encert. Que l’home vingui de Iznájar i opti a la presidència de la Generalitat de Catalunya no és cap handicap sinó la seva principal virtud, deixint-li tenir-ne alguna!
El debat no es troba en la legitimitat de Montilla per aspirar a ser el llogater de la casa de Canonges sinó en com això fa mal a certes sensibilitats de la Catalunya de pedigrí.
Per tant podríem trobar molts defectes a Montilla, però el de la seva identitat no me li posin al mateix sac! Aquells que tan proclamen que de catalans en som tots i que Catalunya no és propietat exclusiva del nacionalisme perquè alcen la veu per criticar ara un eslògan que proclama precisament això?
Estarem d’acord en que substituir una figura carismàtica com la de Maragall no és fàcil. Tampoc ho era passar el relleu de Pujol a Mas. El màrqueting polític és capaç de fer miracles i, sí, fer caminar sobre les aigües a Montilla serà complicat. Jo tampoc me l’imagino alçant en aplaudiments a una massa després d’un discurs, protagonitzant un enfrontament dilàectic amb Mas o Carod o contestant amb contundència els perquès dels pocs periodistes que encara pregunten.
La veritat és que queden pocs polítics amb capacitat d’oratòria suficient per fer tombarelles amb el llenguatge. La retòrica del poder s’ha tornat molt ensucrada i Montilla no és precisament un exemple de persuassió discursiva. Sincerament jo crec que no s’hi acaba de sentir còmode amb el paper que li toca, ni tan sols sé si se’l creu de veritat. Aquell somriure desencaixat transmet una falta de franquesa que fa dubtar qualsevol.
En tot cas els estrategues electorals de Montilla han començat a engreixar la maquinària per vendre el candidat. La identitat de l’aspirant és la imatge de marca que han triat. Això, i una dosi d’emotivitat, un dels millors ingredients per canviar actituds. Veurem si la gent s’acaba deixant persuadir.
En tot cas no ens poséssim nerviosos. Encara queden dos mesos i 11 dies per les eleccions autonòmiques i el senyor Artur Mas reclama ja un debat televisiu que Montilla, ha acceptat. No entenc aquesta necessitat de començar a correr metres abans de la sortida. Vigilin no fos cas que arribin a la meta exhausts. L’energia, dosifiquem-la no comencéssim a cansar l’electorat abans d’hora. A més, la Terribas està de vacances!
El debat no es troba en la legitimitat de Montilla per aspirar a ser el llogater de la casa de Canonges sinó en com això fa mal a certes sensibilitats de la Catalunya de pedigrí.
Per tant podríem trobar molts defectes a Montilla, però el de la seva identitat no me li posin al mateix sac! Aquells que tan proclamen que de catalans en som tots i que Catalunya no és propietat exclusiva del nacionalisme perquè alcen la veu per criticar ara un eslògan que proclama precisament això?
Estarem d’acord en que substituir una figura carismàtica com la de Maragall no és fàcil. Tampoc ho era passar el relleu de Pujol a Mas. El màrqueting polític és capaç de fer miracles i, sí, fer caminar sobre les aigües a Montilla serà complicat. Jo tampoc me l’imagino alçant en aplaudiments a una massa després d’un discurs, protagonitzant un enfrontament dilàectic amb Mas o Carod o contestant amb contundència els perquès dels pocs periodistes que encara pregunten.
La veritat és que queden pocs polítics amb capacitat d’oratòria suficient per fer tombarelles amb el llenguatge. La retòrica del poder s’ha tornat molt ensucrada i Montilla no és precisament un exemple de persuassió discursiva. Sincerament jo crec que no s’hi acaba de sentir còmode amb el paper que li toca, ni tan sols sé si se’l creu de veritat. Aquell somriure desencaixat transmet una falta de franquesa que fa dubtar qualsevol.
En tot cas els estrategues electorals de Montilla han començat a engreixar la maquinària per vendre el candidat. La identitat de l’aspirant és la imatge de marca que han triat. Això, i una dosi d’emotivitat, un dels millors ingredients per canviar actituds. Veurem si la gent s’acaba deixant persuadir.
En tot cas no ens poséssim nerviosos. Encara queden dos mesos i 11 dies per les eleccions autonòmiques i el senyor Artur Mas reclama ja un debat televisiu que Montilla, ha acceptat. No entenc aquesta necessitat de començar a correr metres abans de la sortida. Vigilin no fos cas que arribin a la meta exhausts. L’energia, dosifiquem-la no comencéssim a cansar l’electorat abans d’hora. A més, la Terribas està de vacances!
Article publicat a Diari d'Igualada
No hay comentarios:
Publicar un comentario