Sí, també es pot ser atractiva, feliç i sensual amb una talla 44. Crystal Renn, una jove novayorquesa de 19 anys, ho ha demostrat. Després de passar un infern per ajustar-se a les talles que li exigien les agències de models es va plantar i ara desfila amb orgull els seus 70 quilos. I ho fa per Jean Paul Gaultier o Dolce & Gabbana, que no és poc. En realitat ja ho deia una pel·lícula brasilera, a prova de baixes autoestimes, “Les dones de veritat tenen corbes”.
M’alegra començar a percebre una nova manera de veure i viure el cos de les dones. L’absurda dictadura per aconseguir el cos perfecte es va difuminant –a pas de tortuga ja ho sé- i aquest, com a mínim, és un bon símptoma. El món de la moda no és cap reflex de la vida real. Les persones no som iguals, perquè ho haurien de ser les models, doncs?
Fa uns setembres, en un festival de fotoperiodisme que es fa a Perpinyà, recordo els esforços que vaig haver de fer per observar les imatges d’un reportatge sobre noies anorèxiques. El cert és que anorèxiques era un substantiu que es quedava curt per a aquelles fotografies.
Relacionar la moda amb l’anorèxia no és gratuït. Hi han estudis que ho corroboren. En tot cas no és l’únic culpable a assenyarlar, però el que està clar és que no fa cap bé a qui pateix aquesta malaltia. Internet tampoc ajuda massa. Existeixen a la xarxa un bon nombre de webs on anorèxiques i bulímiques intercanvien experiències, trucs per aprimar-se i fins i tot estableixen competicions entre elles per veure qui perd més pes.
No conec cap dona que mai hagi sentit la pressió social del nostre estúpid ideal de bellesa. Totes ens hem qüestionat alguna vegada el nostre cos quan ens mirem al mirall, això suposant que ens atrevim a mirar-nos sense pudor, n’hi ha que ni en la intimitat s’accepten. Això s’acaba traduïnt en molts casos en una obsessió pel menjar i pel recompte de cada caloria que ingereixen en cada gra d’arròs que es posen a la boca.
Ja està bé que a les dones ens classifiquin pel tamany del nostre cos!
Espero que Crystal Renn sigui només l’inici d’una nova tendència estètica a les passarel·les i que no sigui considerada una rara avis sinó una persona que, superant la línea marcada per les talles, pot ser tan professional com qualsevol altra model a les que ens tenen acostumades. I tot plegat amb un talla XL, què passa?
Mirin, com diu l’anunci, la vida no està feta per comptar calories!
M’alegra començar a percebre una nova manera de veure i viure el cos de les dones. L’absurda dictadura per aconseguir el cos perfecte es va difuminant –a pas de tortuga ja ho sé- i aquest, com a mínim, és un bon símptoma. El món de la moda no és cap reflex de la vida real. Les persones no som iguals, perquè ho haurien de ser les models, doncs?
Fa uns setembres, en un festival de fotoperiodisme que es fa a Perpinyà, recordo els esforços que vaig haver de fer per observar les imatges d’un reportatge sobre noies anorèxiques. El cert és que anorèxiques era un substantiu que es quedava curt per a aquelles fotografies.
Relacionar la moda amb l’anorèxia no és gratuït. Hi han estudis que ho corroboren. En tot cas no és l’únic culpable a assenyarlar, però el que està clar és que no fa cap bé a qui pateix aquesta malaltia. Internet tampoc ajuda massa. Existeixen a la xarxa un bon nombre de webs on anorèxiques i bulímiques intercanvien experiències, trucs per aprimar-se i fins i tot estableixen competicions entre elles per veure qui perd més pes.
No conec cap dona que mai hagi sentit la pressió social del nostre estúpid ideal de bellesa. Totes ens hem qüestionat alguna vegada el nostre cos quan ens mirem al mirall, això suposant que ens atrevim a mirar-nos sense pudor, n’hi ha que ni en la intimitat s’accepten. Això s’acaba traduïnt en molts casos en una obsessió pel menjar i pel recompte de cada caloria que ingereixen en cada gra d’arròs que es posen a la boca.
Ja està bé que a les dones ens classifiquin pel tamany del nostre cos!
Espero que Crystal Renn sigui només l’inici d’una nova tendència estètica a les passarel·les i que no sigui considerada una rara avis sinó una persona que, superant la línea marcada per les talles, pot ser tan professional com qualsevol altra model a les que ens tenen acostumades. I tot plegat amb un talla XL, què passa?
Mirin, com diu l’anunci, la vida no està feta per comptar calories!
Article publicat a Diari d'Igualada
No hay comentarios:
Publicar un comentario